"La seva mare sempre li deia que havia de compartir-ho tot.
Encara recorda quan li va treure aquell ninot de les mans per donar-ho al seu
cosí i després l’enrabiada que va tenir, però també recorda com mesos després
ell mateix li va regalar l’osset de peluix. En Xavier estava pensant tot això,
quan baixant pel Passeig va observar un edifici nou amb tots els pisos buits i
va pensar en tots aquells que han hagut de deixar els pisos i tornar a les
cases dels seus pares, o en els desnonats, fins i tot en els que se suïciden. A
Catalunya hi ha uns quatre-cents mil pisos buits mentre milers de famílies els
necessiten. S’ha de compartir tot, li deien els seus pares. En Xavier va
accelerar una mica el pas per no quedar-se enrere. A Catalunya durant el primer
trimestre de 2013 es van realitzar gairebé cinc mil desnonaments executats.
En Xavier gairebé va ensopegar amb un nen tot despistat i no
va poder evitar recordar-se del col•legi. Ell no havia estat un perfecte estudiant
tot i que mai va suspendre cap assignatura, però no importava, el seu pare
sempre li deia que l’important era aprendre i no competir. No és important
treure les millors notes sinó aprendre i ajudar els altres. En Xavier sempre
havia volgut estudiar belles arts, però finalment va triar el camí de les
ciències per estudiar enginyeria. No podria viure de l’art, algú l’havia
convençut. Per triomfar has de tenir una bona feina on guanyis molts calés, una
bona casa, un bon cotxe. Has de poder passejar per la Rambla amb dignitat, ser
algú en aquesta vida, un emprenedor modern, tenir molta pasta, molta pasta,
solament així seràs un triomfador, ah!, i sobretot callar i obeir. Just en
aquest moment es va creuar amb altres joves que el van mirar amb menyspreu. Per
què hi ha gent que no fa res? Per què continuen com si no passés res? Com poden
quedar-se de braços plegats? I en Xavier va pensar en la indiferència de la
població alemanya durant el nazisme, però no volia ser massa cruel ni massa
injust, simplement eren uns inconscients, no s’adonaven o no volien
adonar-se’n.
El seu pare sempre li deia que havia de ser molt crític.
Però, en aquest mon sembla ser que per triomfar cal empassar-se de tot, ser un
home respectable i complir la llei. La llei, immutable, la llei dels poderosos,
la llei que marquen els polítics al servei dels mercats financers. Has de
lluitar dins de la legalitat, diuen alguns, Dins de què? Quina legalitat?
L’actual? La que permet trepitjar el dret a una vida digna, a una feina, a un
habitatge? La que permet que la crisi la paguin els mes febles. No ho entenia i
negava amb el cap.
A meitat del passeig el grup de joves es va parar davant de
les piscines del Casal, propietat de l’Església. No pot ser. Ven tot el que
tens i dóna-ho als pobres, diuen els evangelis. Què estrany? Com pot ser que
l’Església encara no hagi donat el local als pobres, com a mínim a la ciutat.
Segurament seran a punt de fer-ho i el Xavier va riure de la seva ocurrència.
L’església dels pobres, és trist i dóna ràbia.
Eren pocs, uns quaranta, però estaven decidits. Se sentien
responsables del seu futur. Van creuar el carrer aturant els pocs cotxes que
pujaven cap a l’estació vella. No podien tolerar heretar un món de merda. Tal
vegada, el pitjor dels mons, absolutament buit de valors. Perdó, fals, hi ha un
valor, sempre ens quedarà el consumisme i les seves esglésies i el Xavier va
pensar en els centres comercials en el Rec Stores, ui que bonic! Què has fet tu
al món a part de consumir i treballar?, res, res, res. I la democràcia malalta
i segrestada pels mercats financers. Un món de merda va pensar en Xavier. Però
és que ni tan sols ja poden aspirar a ser un robot més. Sense casa, sense
feina, sense pasta, quin futur ens espera? es preguntava en Xavier. Per primera
vegada serem la primera generació que visqui pitjor que els pares. S’ha acabat
l’estat del benestar, s’ha acabat l’educació i la sanitat pública, s’ha acabat
la igualtat d’oportunitats. Moltes gràcies, senyors, esta és la vostra herència
estimats adults, estimats polítics, estimats pares, podeu estar molt
orgullosos.
Van parar just a la porta, solament faltaven uns passos. En
Xavier va dubtar, sabia que no seria fàcil, que el criticarien, li dirien que
és un demagog, un idealista, un lladre, un ingenu, un antisistema, Però, es que
algú defensa aquest sistema?. No, no serà tan fàcil, no serà tan simple com
havia pensat. Es va quedar enrere. Era l’últim, va pensar llavors en el nom que
posarien al Casal, espai per als somnis, somiar, canviar el món, paraules per a
molts buides de significat, grapejades, però per a ell paraules que signifiquen
el què signifiquen, i els que no hi creguin, que callin, que no abarateixin el
somni. Canviar el món, no és fàcil, ni bonic, és una responsabilitat i una
necessitat. Punt. I en aquest moment el Xavier va pensar en el seu pare, què
diria el seu pare? Havia mort feia un any en ple malson de la crisis, va
morir trist i Xavier va recordar que mesos abans de la seva mort, un dia mentre
paraven taula, li va mirar al ulls i li va dir, Xavier solament vull que siguis
una bona persona. Això és el que pensava fer, ser una bona persona, va donar
una puntada de peu al món i va obrir una porta a l’esperança."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada