Crònica. Diumenge 18 d'agost. I qui mana aquí?

I qui mana aquí?

Una de les preguntes habituals sobre el Casal és si hi ha algú "que tiva del carro", "que mani", un lideratge clar i visible, si hi ha liders, o qui és "la cara visible". Bé, el lideratge al Casal no es concentra en una persona ni en un grup reduït de persones. No hi ha una cara visible: hi ha desenes de cares visibles que, ben aviat, esperem que siguin centenars. I si per "qui tiva del carro" volen saber qui mana, la veritat és que s'equivoquen. De manar, només mana l'assemblea. Evidentment, hi ha diferents ritmes de treball i compromís, però s'ha demostrat en les primeres setmanes del Casal que la gent hi dedica el temps quan pot i les persones que s'hi van deixar la pell la primera setmana, segurament, la tercera setmana han pogut descansar i a l'inversa. Per resumir, al Casal no hi mana ningú, són les decisions de l'assemblea les que marquen el camí que seguirem en el futur, no la voluntat d'un o varis líders.  

A propòsit del tema, aprofitem per compartir una reflexió que escriu Toni Olivé en relació al lideratge col·lectiu citant-nos a nosaltres, a la Coll@nada i el Casal La Teixidora (l'article original aquí):

Lideratge col·lectiu

Qui mana a...?", pregunto, referint-me a moviments i entitats de joves d'Igualada, com La Collanada, La Teixidora o el Casal de Joves d'Igualada. "Què vols dir?", em responen amb una barreja de sorpresa i perplexitat, com si la pregunta no fos pertinent. "No hi mana ningú...", em contesten finalment. "O sigui, que les coses es fan soles...", remato jo. Amb la cara m'estan dient que em faig gran. O, millor dit, que ja sóc gran.

Després d'anys de llegir llibres i articles sobre leadership i sobre management, d'explicar-ho als alumnes a classe i de practicar-ho amb foc real com a directiu en diverses empreses, se'm fa difícil entendre que les organitzacions, per petites que siguin, puguin funcionar sense líders, sense persones que "portin la veu cantant" i prenguin decisions, sense juntes directives, càrrecs i organigrames.

Sempre hem sostingut que les organitzacions necessiten lideratge. Els líders són els responsables que les coses s'esdevinguin. A les organitzacions convencionals, aquesta responsabilitat recau en una persona física, sense la presència de la qual s'entén que les coses no s'esdevenen. Es parteix de la base, doncs, que les coses no s'esdevenen soles.

Segurament s'està produint un canvi de paradigma. Hi ha organitzacions, i no només les organitzacions de joves de la meva ciutat a les quals em referia a l'inici, que poden funcionar perfectament sense un lideratge personal. Les coses s'esdevenen segons la voluntat de la majoria sense que calgui la presència d'estructures formals de poder i persones "que manin".

Algú pot pensar que moltes organitzacions no podrien funcionar amb lideratges col·lectius. Però a qui pensi això se li pot respondre que n'hi ha moltes que tenen lideratges personals i tampoc no funcionen. El mateix argument es pot aplicar a la manca de compromís. De persones amb poc compromís, que hi són però que no fan res, n'hi ha tant a les organitzacions dirigides per individus com a les organitzacions assembleàries.

D'altra banda, que en aquest tipus d'organitzacions hi hagi un lideratge col·lectiu o difús o disseminat no implica que no hi hagi òrgans de govern ni que no hi hagi cap mena de formalitat. Les decisions es prenen en assemblea, s'aixeca acta de les reunions, les persones es comprometen a fer coses i se suposa que després responen del compliment d'aquests compromisos davant de la mateixa assemblea.

Segur que s'està produint un canvi de paradigma, i aquestes noves formes de lideratge que estan emergint s'estendran a organitzacions més grans i més complexes. I m'agradarà estudiar-les.