L’Ajuntament d’Igualada té temps fins aquest divendres per decidir si
cedeix, o no, una nau de l’Escorxador per traslladar-hi l’Espai pels
Somnis que des de l’estiu es troba a l’antic Casal Interparroquial del
passeig Verdaguer. Aquesta és la demanda que el col·lectiu fa per deixar
el Casal de manera acordada i evitar el desallotjament que el jutge ha
marcat pel dijous 13 de febrer. El Bisbat de Vic s’ha compromès a
retirar la denúncia i a deixar un mes i mig de marge per marxar-ne i
d’aquí la proposta d’anar a l’Escorxador. Si el desallotjament forçat no
es produeix, tots aquests mesos d’incertesa hauran valgut la pena
perquè la ciutat haurà aconseguit quatre victòries.
Primera:
gràcies a l’Espai pels Somnis, s’ha visualitzat un col·lectiu que remou
la consciència social d’Igualada i que és capaç d’agrupar gent i
entitats de diverses edats i perfils sota un mateix sostre, tal i com es
va poder comprovar a l’assemblea oberta que es va fer el passat 17 de
gener. Quan van entrar a l’antic casal, l’única bandera que hi van
penjar va ser la d’Igualada i aquesta és la seva força: no hi ha cap més
militància que una militància amb la ciutat, la seva gent i unes idees
de justícia i solidaritat que són benvingudes en una Igualada
conservadora que moltes vegades està massa adormida.
Segona:
gràcies a l’Espai pels Somnis, el Bisbat de Vic ha explicat quin és el
seu projecte per reformar l’antic Casal Interparroquial. Potser arriba
tard, però em crec la seva paraula quan assegura que hi ha un projecte
sobre la taula per poder-lo tornar a obrir. Al Full Dominical d’aquesta
setmana, a més de posar en valor la tasca de l’Espai pels Somnis, s’hi
expliquen alguns detalls de com es tornarà a convertir el Casal en un
centre de reunió social i cultural d’Igualada per no deixar perdre
aquest gran espai del centre de la ciutat. S’ha aconseguit un compromís
públic del Bisbat de que es faran les obres, que no és poc.
Tercera: gràcies a l’Espai pels Somnis, l’Església d’Igualada ha obert
les portes dels locals parroquials per oferir-los-els, preocupada per
les males condicions estructurals i perills de l’antic Casal. La ciutat
té la sort de tenir en Mossèn Massana una persona tolerant, oberta i
generosa, i aquest gest, sigui aprofitat o no per la gent de l’Espai
pels Somnis, és un avanç del que serà el futur Casal rehabilitat, ja que
s’obrirà a totes les entitats que el necessitin. Serà una bona manera
de tornar a convertir l’Església en un punt de trobada i d’aixopluc
social.
Quarta: gràcies a l’Espai pels Somnis, i si
l’Ajuntament ho permet, Igualada podrà fer ús d’un dels espais reformats
de l’Escorxador que encara es troben per estrenar, ja que l’actual
govern ha arraconat el projecte que hi havia en aquell complex.
L’edifici modernista té tres naus: la central, que és una sala
polivalent, la lateral esquerra que és on s’hi exposa la imatgeria
festiva de la ciutat, i la nau del lateral dret que es va reformar fa
tres anys i està buida. Per tant, com a ciutadans, tenim tot el dret a
demanar de fer ús i amortitzar un espai on s’hi ha fet una inversió i
que ningú utilitza. L’antic Hospital o equipaments com la Ginesta i la
Teneria, que quedaran en desús d’aquí uns mesos, també podrien ser
altres alternatives d’ubicació.
He volgut destacar aquests
quatre punts perquè vénen a mostrar de manera sintètica que potser sense
buscar-ho, l’Espai pels Somnis ha fet una sacsejada a Igualada que ha
anat més enllà de les activitats que ha desenvolupat: movent una peça,
se n’han mogut unes quantes més. L’ocupació del Casal a l’estiu pot ser
qüestionat pel que fa a les formes, i tant! Potser un procés de diàleg
després de veure com a insuficients les propostes del departament de
Joventut hagués pogut donar algun resultat, però també és cert que sense
aquestes formes potser ningú hagués reaccionat.
Segurament a
molts igualadins se’ls fa difícil entendre la filosofia i dinàmica de
funcionament de l’Espai pels Somnis, un casal autogestionat, i de
seguida li posen una etiqueta que no li correspon. És una experiència
nova a la ciutat, una altra manera de fer, assembleària i en comunitat,
que funciona a Manresa, Lleida o a Barcelona, per exemple. Donem-hi
confiança i fem que pugui seguir el seu camí. El mateix col·lectiu ha
ofert una alternativa, l’Església també i ara toca que parli
l’Ajuntament, que amb valentia i coratge polític hauria de saber
resoldre el tema i no deixar-lo podrir com ha passat en altres
conflictes que la ciutat té oberts (disputa Igualada Comerç-Rec Stores o
disputa de les colles que participen a les cercaviles de la Festa
Major).
Igualada no ha d’ofegar una proposta que trenca
esquemes, que qüestiona moltes coses i que ho fa amb un treball seriós i
propositiu. Com a societat, és un privilegi poder tenir un espai on
s’hi sumen debats, lluites i reivindicacions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada