Gaudiu-lo com nosaltres!
Recordo
els estius a les piscines del Casal. Érem petites i fèiem passar la calor
corrent d'una piscina a l'altre. Quan ens cansàvem de
jugar, imaginàvem histories i construíem castells a
l'aire i a l'aigua mentre els nostres pares parlaven dels nous blocs de pisos
que creixien arreu de la ciutat.
La
piscina va tancar i cadascú va cercar el seu oasi on refugiar-se de la
xafogor de l'asfalt. Mentrestant, les grues creixien imparables i
desdibuixaven una ciutat que s'havia anat construint mica en mica, poc a poc.
Les grues ens van tapar el cel i els somnis es van diluir entre l'ànsia i el
ciment.
La
ciutat esdevingué un cementiri d'esquelets de blocs de pisos. Pisos que no
havien estat construïts per viure-hi, crear una llar, compartir un
espai... Sinó per que només uns pocs, visquessin molt bé.
Ens
van dir que ens esperéssim que vindrien temps millors. Ens van dir
que ajornéssim el present i hipotequéssim el futur. I que, si
ens tiràvem a la piscina, vindria l'home del sac.
Alguns
dels nens amb qui jugàvem a la piscina van acceptar la renúncia.
Altres, però, sempre que passàvem pel davant, ens
entrava l'enyorança al veure els nostres somnis enredats
entre esbarzers.
Va
ser aleshores quan ens vam retrobar. I el 20 de juliol vam entrar a les
piscines, no per imaginar somnis, sinó per construir-hi realitats.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada